10J, tots al carrer!

Avui noto l'emoció d'aquells dies que te'n vas a dormir sabent que l'endemà fas o participes en alguna cosa realment important. Demà, a més del Ball de Gralles dels Arreplegats a cal Noi Noi de Vilafranca, anirem tots i totes, a la manifestació per defensar els drets de Catalunya. N'hi ha que defensaran un estatut que ja va ser retallat en un primer moment i que ara ha quedat ferit de mort, n'hi ha d'altres que hi aniran per defensar la dignitat de tot un país que s'ha vist humiliat durant 3 anys d'espera i declaracions vergonyoses, n'hi haurà d'altres que hi aniran per defensar la fí de la via estatutària, i fins i tot n'hi haurà que hi aniran simplement perquè veuen els seus drets socials retallats dia si dia també per un govern espanyol que es fa dir d'esquerres.

Sentia la ràdio, aquest migdia, mentre feien un repàs per sobre de les principals retallades que suposa la sentència del TC, i quan parlaven de la llengua m'he recordat d'una conversa que vaig tenir fa dos anys amb un company i amic de l'erasmus. Ell era i és de Cáceres, Extremadura, i un dels seus comentaris parlant del català era el de no entendre perquè si es presentava a unes oposicions al Principat els catalans tindrien més punts per parlar l'idioma que qualsevol altre ciutadà de l'estat. No entenia perquè les administracions havien d'atendre la gent en català si en castellà ens entendríem tots (i per sort en anglès cada cop més també!), i perquè els nens havien d'escolaritzar-se en una llengua que li semblava sobrera.

Els arguments es responen sols, i no li dono la culpa de tenir aquests pensaments, donat que segurament són fruit d'un ambient viscut durant molts anys, amb una sola via d'accés a la informació sobre el nostre país, que són els mitjans espanyols. El més greu del cas, és que la sentència del TC respon i resol tots aquests arguments, i això és el més preocupant i el que m'ha evocat una conversa de fa anys entre cerveses Peroni.

Suposadament, la constitució garanteix que una persona que neix a Cáceres té els mateixos drets que una que neix a Constantí, tanmateix lingüísticament parlant veiem que no és així, donat que jo vaig néixer tocant al mar mediterrani i la meva mare em va parlar en català, allà on el meu amic, que va néixer a los Llanos, li van parlar en un perfecte castellà amb un accent molt curiós i interessant. Ell va començar a estudiar en la seva llengua materna, igual que jo, malgrat que jo també estudiava un altre idioma obligatòriament, el castellà. Tot coneixement és bo, i com més idiomes millor, però no deixa de ser una obligació més. Els dos vam créixer, i mentre ell tenia tots els mitjans de comunicació, recursos de lleure com cinema, teatre, etc en la seva llengua, jo he hagut de conviure amb un bilingüisme més aviat poc equilibrat. Quan ens vam fer el carnet d'identitat i altres documents oficials ho vam fer, tant ell com jo, en la seva llengua, cosa que ell va viure amb normalitat però a mi em col·locava en una situació de zero reconeixement, per sort ara que me l'he renovat ja el tinc en les dues. Tot i això, quan em dirigeixo a l'administració de l'estat en que vivim els dos, ell es pot expressar en la seva llengua materna, mentre jo faig mans i mànigues per poder parlar en la meva. A la universitat, si ve un company d'erasmus segurament es sorprendrà que fem (algunes) classes en català, donat que ni tant sols és un idioma plenament reconegut en el seu ús, per la Unió Europea, cosa que novament ens situa per sota de moltes altres llengües, entre elles el castellà. Etc, etc, etc.

I llavors, és quan sents la ràdio, parlen dels drets que perd el català, ja no respecte a l'estatut aprovat al parlament ni al retallat, sinò respecte al de l'any 79, hi poses distància i una mica de son, i et preguntes perquè si en Juan i jo som ambdós nascuts al mateix estat, ambós ciutadants del mateix continent europeu, ambdós membres d'una societat moderna, oberta i democràtica, tenim un tracrament tant divers respecte als nostres drets lingüístcs.

Per això, i per molt més demà sortiré al carrer i el millor és que hi serem tots (tots els que podem anar-hi evidentment), cadascú amb els seus motius personals i canviants, però amb un comú denominador, Som una Nació i tenim el Dret de Decidir.