El viatge al País Basc ha anat rodó, genial per tancar l'any de la manera millor. Divendres ens aixequem a les 3 del matí per arribar a Bilbo a les 10 tranquilament, amb una boira espessíssima a les terres de ponent. Només arribar veiem que a les façanes de la majoria d'hotels hi ha estelades penjant, només era un primer plat del que ens esperava. Vam anar a veure el Guggenheim per que hi havia gent que no hi havia estat, 80% catalans. A més tots anàvem hiperequipats amb senyeres, bufandes i demés. Després el concert de la tarda amb un grup basc Gozategi que va estar molt bé, era així rotllo Carrau però en bo. Ja hi havia una gentada, tant de bascos com de catalans. Anem cap a la manifestació, (un fart de caminar!) a buscar l'Aner, l'Ivan i més amics d'Aralar, i ens posem al final, on la proporció catalano-basca era del 50%, treiem la gralla, i apa una festassa. Vam portar l'ambient de les manis d'aquí, molt i molt bé, cantant nosaltres coses seves i ells coses nostres, diria que tot i el grandíssim partit, va ser on m'ho vaig passar millor. La panxa que feia el carrer per on passava la mani ens va deixar veure la quantitat bestial de gent que hi havia, avui al DEIA hi deien que més de 10000 persones. MOLT MÉS!
Mig cansats vam fer cap a San Mamés, on hi havia una carpa catalana que just vam descobrir amb música de Gerard Quintana, entrem i allò semblava el Camp Nou del dia del Brasil. Es veien més senyeres que ikurrinyes, tot i que s'ha de dir que al venir de fora suposo que nosaltres anàvem molt equipats, i la senyera és molt més cridanera. En fí, crec que vam deixar l'afició catalana en un grandíssim lloc, animant durant tot el partit, a més la comunió amb els amics bascos va ser total, el gol de Bojan molt bonic, i un estadi avesat a les grans ocasions. Quan va sonar els Segadors l'emoció era màxima, un nen basc ens mirava i se'n reia, allò s'assembla tant al que sempre hem somiat que gairebé fregava la perfecció!
Després a la nit, el lloc del concert massa petit, no ens hi vam poder ni apropar, una feinada per trobar garito per sopar, el Zazpi Kalea plè de barres vermelles i grogues, semblava l'Aste Nagusia per la gentada!! Dormir i cap a casa, hem passat tot de camí a veure la pilarica, que no havia vist mai, i la veritat, allà hi ha mooolta caspa, i la pilarica me la imaginava més gran...
Els jugadors amb la pancarta reclamant l'oficialitat
Uns quants dels constantinencs que vam fer cap a Bilbo, al carrer Francesc Macià
Falten només unes 14 hores per començar a conduir cap a San Mamés, alliberar-nos una mica dels exàmens que molts estem estudiant, per desconnectar un parell de dies en el que segur que serà una gran festa reivindicativa. L'últim cop, i únic val a dir-ho, que vaig anar a San Mamés va ser acompanyant al Nàstic, en un partit en que com a afició vam sortir aplaudits del camp, i com a equip va ser dels pocs partits que vam guanyar a fora. Sembla doncs que els antecedents són bons. Aquesta vegada però encara anirà millor, la quantitat de catalans desplaçats a Bilbo es preveu espectacular i les ganes de gresca encara són més grans.
Un cop més la societat respon, portem un munt d'anys omplint estadis de futbol, de bàsquet, d'hoquei o de qualsevol esport, hem signat un fum de vegades per l'oficialitat de les seleccions catalanes, hem aprovat com a parlament, defensar i recolzar l'assoliment de l'oficialitat, però malauradament ens trobem encara molt aprop del punt de sortida. Seguim a l'espera que es tradueixin les paraules en fets, a l'espera de seguir l'exemple basc i fer realment una selecció de tot el país de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. La pilota calenta és doncs a la mà dels partits polítics, no fer de les seleccions un tema electoral, sinó fer-ne un pacte de país, per que tenir selecció pròpia vol dir internacionalitzar el nostre reconeixement, recolzar l'esport de casa, i evidenciar la nostra cultura.
Després que als anys seixanta en paquito intentés convertir el nostre poble en un barri de Reus o Tarragona, a dia d'avui s'està produint un segon intent d'urbanització sense control. Passar de 6000 habitants a més de 17000 en quatre anys no és el creixement sostenible que necessita un poble on encara hi ha problemes de tràfic de drogues, d'integració social, de circulació viària, de manca de serveis bàsics,... En l'últim ple municipal, (per sort encara hi ha l'opció que parli algú més que l'alcalde... però això ja és una altra història...) el senyor batlle ens preguntava "quina por tenim de tenir un poble de 17000 habitants", sembla ser que veiem les coses de manera diferent, o potser tenim interessos diversos.
El seu és un model de creixement típicament psoecialista, que ens porta a un progrés "buit de contingut, impersonal i poc compromès" , ho veiem quan es rebutja una moció per tal que Constantí posés una senyera, símbol de la nostra cultura, en un lloc emblemàtic del poble, com tenen tants altres pobles veïns (fins i tot alguns governats per socialistes), quan es treu contingut a la Fira Multisectorial, quan no es fa cap pas per entrar en els òrgans que prenen decisions sobre temes tant importants per al poble com l'aeroport, quan s'abandona l'accés i l'entorn de la Vil·la romana de Centcelles, símbol i principal atractiu històric i turístic del poble, quan s'abandona l'ajut i el suport als pagesos que queden al poble,...
Veient el que ens espera, queda clar que és l'hora de fer constantinisme, treballar des de baix per fomentar la cultura tradicional i autòctona, aconseguir que la gent nova que arribarà a la vila se senti ràpidament com a casa, que es trobin una base sòlida, un poble unit on poder viure, conviure i participar sense problemes. Tot allò que no faran des d'un ajuntament, cada cop més espanyolista i abocat a l'únic objectiu d'emular la perifèria barcelonina, ho hem de fer des de les entitats i des de les associacions, teixint una xarxa prou gran que ens permeti treballar sense obstacles, invertint en qualitat i benestar.
Afortunadament per al poble, hi ha molta gent que des de fa temps treballa per que Constantí segueixi tenint un caràcter propi i l'activitat cultural, política i social és cada cop més intensa. Entre tots ho salvarem!
Les JERC de Tarragona organitzen un cop més un concert amb grups joves del Camp de Tarragona, amb un grup convidat. Sota el lema "Cap submissió, independència" podrem sentir aquesta nit els grups Estem al Cas, Amnea i Festa'ls, a la Sala Golfus del Port Esportiu de Tarragona. Us hi esperem a tots!
No escriuré gaire avui, us deixo amb un video del final del Ball de Gralles on vaig tocar amb Canya d'Or a la Festa Major de Vilafranca d'enguany. Després de tocar tots els grups, la gent que queda per allà (podeu veure que MOLTA!) comença a fer festa amb el so de gralles i timbals, i cançons conegudes, aquí, l'Escurçó Negre. I és que hem de recuperar la festa tradicional, els balls de gralles poden ser tant festius i més que qualsevol concert, només hi ha d'haver bons grallers, bons timbalers, i molta gent amb ganes de gresca i bona música! Per sentir peces de Canya d'Or clica'm eixerit.
La manifestació d'ahir va ser certament un gran èxit, no només per la gentada que hi va anar, sinó pel sentiment que teníem tots plegats. Fora excuses i subterfugis, allà hi havia moltes reclamacions, però només una de fons, SOBIRANISME. L'independentisme creix, i el millor és que és ja una cosa indeturable. Espanya ha optat per renunciar a l'estat plurinacional, i això que a curt termini ens podia perjudicar en la nostra reclamació nacional, a la llarga només ens porta a una única solució. Ja no hi ha excuses, hi anem o no hi anem, ningú es pot quedar pel mig. Un dia memorable!
