En primer lloc, és evident que la societat catalana no ha estat capaç de digerir un president de la Generalitat diferent dels que hi havia hagut fins ara, cosa que paradoxalment penso que ha estat una de les accions més positives per al país que ha fet Esquerra en els últims anys, que demostra la voluntat de construir una nació cohesionada i sense balcanismes, i que reforça la idea d'introduir l'independentisme a totes les capes de la nostra societat. Quan parlava amb molta de la gent que ja m'havia avançat que no ens votaria, el principal motiu era "heu fet a Montilla president", res de quines polítiques hem fet, de quins avenços o retrocessos s’han produït, només un sentiment d’exclusió preocupant, perquè al cap i a la fi Catalunya ho som tots.
No hem sabut explicar des del principi perquè érem al govern. Ho hem fet més tard, quan ja gairebé érem en campanya, la resta de temps intentàvem justificar-nos de mil i una maneres i això ens ha impedit explicar serenament quins són els canvis que hem propiciat, quines les polítiques que s’han engegat i quin és el nostre camí cap a la independència. El primer govern tripartit va ser molt simbòlic, això ens va permetre mantenir un vot volàtil i impacient, Perpinyà, l’Estatut, el PP,... però aquest segon ha estat de fer feina, d'avançar social i nacionalment, de mostrar uns resultats que hi són amb escreix, totes les Conselleries d’Esquerra poden presumir d’haver fet grans passos, alguns ferms i d’altres en fals, però sempre intentant millorar el país en cada pas.
Segurament tot ve de tancar en fals un Congrés Nacional envoltant el partit d’un tuf de divisió que ho ha contaminat tot i ens ha pres molt de temps i esforços. Un tuf que hem aconseguit escampar fa pocs mesos, i que ens permet encaixar la derrota adolorits però junts, sabedors del treball que ens espera però també de la confiança que, ara si, podem dipositar en tots els que encara hi som. La campanya ha servit per aglutinar, compactar i rellançar, i això és el millor que en traiem.
Ara és l’hora de la veritat per altres. Ho és per CiU, que haurà de demostrar aquest nacionalisme definitori que es dona per fet. A la pràctica no hi ha res que faci dir que el nou partit de Pujol sigui més catalanista que Esquerra o fins i tot que uns socialistes més enfrontats que mai a Madrid, molt més del que mai ho han estat en Pujol o en Mas.
Convergència ens allunya de la independència, que ningú s’enganyi, igual com ens n’allunya el concert econòmic sense pla B. CiU és el peix al cove, el seguim canviant perquè tot segueixi igual, el no plantegem reptes al país per no perdre’ls, el qui dia passa any empeny. Avui al matí Oriol Pujol es declarava independentista per enèsima vegada, aquells que afirmen sense gaire arguments que Esquerra no ha fet res per la independència confio que seran igual d’exigents amb el govern que ve, fets no paraules.
Per altra banda Solidaritat Catalana per la independència ha tret 4 valuosos escons que tenen un mèrit molt gran i que em provoquen sentiments contraposats. Positius per allò de desplaçar encara més l’eix de la política catalana cap a l’independentisme, podent fer virar CiU (vencent el pragmatisme?), malgrat em faci por la frivolització que se’n pugui derivar. Però a la vegada conec els personatges que ho encapçalen, gent que ha saltat de projecte en projecte en els últims mesos i anys en busca de qui sap què, que han arrossegat molta part de l’independentisme “impacient” i poc reflexiu, aquell que es mira a si mateix amb complaença i suficiència, aquell que fa focs d’encenalls i ho valora tot a curt termini. Un independentisme volàtil i sense un projecte de país, ni de societat al darrere, capaç de mobilitzar en massa però també de crear grans desil·lusions. Tant debò m’equivoqui, hi tinc grans amics.
Per últim, és evident que toca fer canvis a casa, estem convençuts del producte però l’hem de vendre de forma diferent, potser canviant-ne les vies de distribució, potser canviant-ne l’envoltori o fent-lo més estrident però igual d’efectiu. El “toc d’atenció” voluntat de molts s’ha produït, comencem doncs de zero, sense llast i preparats per l’embat d’unes municipals on som especialistes.
