Avui he arribat a casa i tot just engego el televisor, veig a la senyora Magdalena Álvarez al Congreso de los diputados, rient, tornant a dir que ella és molt malaguenya, i vantant-se de que la treuen ni amb aigua calenta. El que potser hauria de dir és quant li ha costat al govern espanyol la seva permanència al càrrec, mantenir el tipo, l'orgull aquest espanyol tant caspós. Així per començar, la mala gestió del TAV ja ens ha costat mesos de retard, un augment brutal del cost de l'obra, la contractació de dues empreses més no previstes, i els milions d'euros que hem perdut a Catalunya per la seva ineficàcia. I així com per acabar, 9 milions d'euros negociats pel BNG, i 12 per als bascos del PNV. Potser que això també ho expliquessin al País, la Vanguardia, el Periodico, o algun d'aquests diaris que últimament tant li riuen les gràcies.
Després ve la senyora i ens diu que per fer una obra se'n han de patir les conseqüències durant un temps, això comparat amb el que ha passat al principat amb el TAV, és com si per canviar una roda del cotxe l'enviessim al taller per sinistre total.
Aquest Dissabte, MANIFESTACIÓ a Barcelona, que no ens prenguin més el pèl!!
Fa més d'un any i mig, milers de persones sortíem al carrer darrere d'una pancarta on reclamàvem el Dret de Decidir, el sentiment després d'haver pogut formar part d'aquella fita històrica, és que realment la societat catalana responia a l'embat que se'ns proposava des de l'estat espanyol. Malauradament la hipocresia d'alguns polítics ens portava després a aprovar en referèndum un estatut retallat, del qual molts ja es començaven a queixar abans de ni tant sols haver-lo començat a aplicar.Ahir, en una gran demostració de protagonisme personal, el senyor Mas ens proposava un altre cop reclamar el Dret de Decidir. I jo em pregunto, quina credibilitat té en Mas, després d'haver estat el líder de la gran renúncia a l'estatut aprovat al parlament de Catalunya. Líder d'un partit que es mostra clarament no independentista, jugant amb una ambigüitat que pot donar a entendre el que més convingui en cada cas. La impressió que dona és que CiU només vol el Dret de Decidir per obtenir 4 competències més de l'Estat, i l'únic que aconseguirà és cremar un altre cartutx en el camí cap a la independència, com ja va fer quan va pactar l'Estatut de mínims directament amb en Zapatero.Per demostrar que realment la societat catalana continua activa, ens hem d'emplaçar tots a trobar-nos el dia 1 de Desembre sota el lema "Som una nació i diem prou! Tenim el dret a decidir sobre les nostres infraestructures".
Ahir, en un dia intens per Barcelona, em vaig anar a trobar amb en Jordi Molinera, qui em va portar a una conferència organitzada per la PUC (Plataforma Universitària pel Català) d'en Josep Cruanyes, sobre el retorn dels papers de Salamanca.
La conclusió, després d'escoltar les mil i una peripècies que han passat i que encara han de passar tots els que estan implicats a la Comissió de la Dignitat, és que qüestió principal és d'actitud. Una actitud que avui comentava a classe na Raquel Gallego, professora de l'Autònoma, en una reunió a Madrid amb la vicepresidenta del govern, i representants de professors i alts càrrecs del govern. En el moment en que va sortir el tema de la lògica coordinació entre els diferents organismes del sector en qüestió, els alts càrrecs de l'estat van argumentar que una coordinació horitzontal donaria lloc a que la gent tingués interessos propis. Sense entendre que precisament per coordinar, i gestionar eficientment s'han de tenir en compte els interessos de totes les parts i no només de qui té el poder. Valgui com a exemple el fet que costa molts més recursos mantenir una dictadura on només preval l'opinió del que mana, que no pas una democràcia que més o menys funciona sola unint els interessos més divergents. A països com Alemanya, o Suècia, les regions no gaudeixen de tanta autonomia política com les Autonomies de l'estat espanyol, però funcionen molt millor, gràcies a una actitud molt més oberta, flexible i moderna dels estats centrals, que si bé no atorguen tantes competències, són capaços d'atorgar una capacitat de gestió realment important als diferents territoris. Altre cop és una qüestió d'actituds.
I és que l'actitud de l'Estat espanyol envers els Països Catalans està clarament marcada per una dominació colonial, al seu subconscient no som espanyols, i al nostre tampoc. Una actitud fàcil de percebre per cada cop més gent al nostre país, que no fa més que ajudar-nos a avançar cap a la independència.
