El viatge al País Basc ha anat rodó, genial per tancar l'any de la manera millor. Divendres ens aixequem a les 3 del matí per arribar a Bilbo a les 10 tranquilament, amb una boira espessíssima a les terres de ponent. Només arribar veiem que a les façanes de la majoria d'hotels hi ha estelades penjant, només era un primer plat del que ens esperava. Vam anar a veure el Guggenheim per que hi havia gent que no hi havia estat, 80% catalans. A més tots anàvem hiperequipats amb senyeres, bufandes i demés. Després el concert de la tarda amb un grup basc Gozategi que va estar molt bé, era així rotllo Carrau però en bo. Ja hi havia una gentada, tant de bascos com de catalans. Anem cap a la manifestació, (un fart de caminar!) a buscar l'Aner, l'Ivan i més amics d'Aralar, i ens posem al final, on la proporció catalano-basca era del 50%, treiem la gralla, i apa una festassa. Vam portar l'ambient de les manis d'aquí, molt i molt bé, cantant nosaltres coses seves i ells coses nostres, diria que tot i el grandíssim partit, va ser on m'ho vaig passar millor. La panxa que feia el carrer per on passava la mani ens va deixar veure la quantitat bestial de gent que hi havia, avui al DEIA hi deien que més de 10000 persones. MOLT MÉS!
Mig cansats vam fer cap a San Mamés, on hi havia una carpa catalana que just vam descobrir amb música de Gerard Quintana, entrem i allò semblava el Camp Nou del dia del Brasil. Es veien més senyeres que ikurrinyes, tot i que s'ha de dir que al venir de fora suposo que nosaltres anàvem molt equipats, i la senyera és molt més cridanera. En fí, crec que vam deixar l'afició catalana en un grandíssim lloc, animant durant tot el partit, a més la comunió amb els amics bascos va ser total, el gol de Bojan molt bonic, i un estadi avesat a les grans ocasions. Quan va sonar els Segadors l'emoció era màxima, un nen basc ens mirava i se'n reia, allò s'assembla tant al que sempre hem somiat que gairebé fregava la perfecció!
Després a la nit, el lloc del concert massa petit, no ens hi vam poder ni apropar, una feinada per trobar garito per sopar, el Zazpi Kalea plè de barres vermelles i grogues, semblava l'Aste Nagusia per la gentada!! Dormir i cap a casa, hem passat tot de camí a veure la pilarica, que no havia vist mai, i la veritat, allà hi ha mooolta caspa, i la pilarica me la imaginava més gran...
Els jugadors amb la pancarta reclamant l'oficialitat
Uns quants dels constantinencs que vam fer cap a Bilbo, al carrer Francesc Macià
Falten només unes 14 hores per començar a conduir cap a San Mamés, alliberar-nos una mica dels exàmens que molts estem estudiant, per desconnectar un parell de dies en el que segur que serà una gran festa reivindicativa. L'últim cop, i únic val a dir-ho, que vaig anar a San Mamés va ser acompanyant al Nàstic, en un partit en que com a afició vam sortir aplaudits del camp, i com a equip va ser dels pocs partits que vam guanyar a fora. Sembla doncs que els antecedents són bons. Aquesta vegada però encara anirà millor, la quantitat de catalans desplaçats a Bilbo es preveu espectacular i les ganes de gresca encara són més grans.
Un cop més la societat respon, portem un munt d'anys omplint estadis de futbol, de bàsquet, d'hoquei o de qualsevol esport, hem signat un fum de vegades per l'oficialitat de les seleccions catalanes, hem aprovat com a parlament, defensar i recolzar l'assoliment de l'oficialitat, però malauradament ens trobem encara molt aprop del punt de sortida. Seguim a l'espera que es tradueixin les paraules en fets, a l'espera de seguir l'exemple basc i fer realment una selecció de tot el país de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. La pilota calenta és doncs a la mà dels partits polítics, no fer de les seleccions un tema electoral, sinó fer-ne un pacte de país, per que tenir selecció pròpia vol dir internacionalitzar el nostre reconeixement, recolzar l'esport de casa, i evidenciar la nostra cultura.
Després que als anys seixanta en paquito intentés convertir el nostre poble en un barri de Reus o Tarragona, a dia d'avui s'està produint un segon intent d'urbanització sense control. Passar de 6000 habitants a més de 17000 en quatre anys no és el creixement sostenible que necessita un poble on encara hi ha problemes de tràfic de drogues, d'integració social, de circulació viària, de manca de serveis bàsics,... En l'últim ple municipal, (per sort encara hi ha l'opció que parli algú més que l'alcalde... però això ja és una altra història...) el senyor batlle ens preguntava "quina por tenim de tenir un poble de 17000 habitants", sembla ser que veiem les coses de manera diferent, o potser tenim interessos diversos.
El seu és un model de creixement típicament psoecialista, que ens porta a un progrés "buit de contingut, impersonal i poc compromès" , ho veiem quan es rebutja una moció per tal que Constantí posés una senyera, símbol de la nostra cultura, en un lloc emblemàtic del poble, com tenen tants altres pobles veïns (fins i tot alguns governats per socialistes), quan es treu contingut a la Fira Multisectorial, quan no es fa cap pas per entrar en els òrgans que prenen decisions sobre temes tant importants per al poble com l'aeroport, quan s'abandona l'accés i l'entorn de la Vil·la romana de Centcelles, símbol i principal atractiu històric i turístic del poble, quan s'abandona l'ajut i el suport als pagesos que queden al poble,...
Veient el que ens espera, queda clar que és l'hora de fer constantinisme, treballar des de baix per fomentar la cultura tradicional i autòctona, aconseguir que la gent nova que arribarà a la vila se senti ràpidament com a casa, que es trobin una base sòlida, un poble unit on poder viure, conviure i participar sense problemes. Tot allò que no faran des d'un ajuntament, cada cop més espanyolista i abocat a l'únic objectiu d'emular la perifèria barcelonina, ho hem de fer des de les entitats i des de les associacions, teixint una xarxa prou gran que ens permeti treballar sense obstacles, invertint en qualitat i benestar.
Afortunadament per al poble, hi ha molta gent que des de fa temps treballa per que Constantí segueixi tenint un caràcter propi i l'activitat cultural, política i social és cada cop més intensa. Entre tots ho salvarem!
Les JERC de Tarragona organitzen un cop més un concert amb grups joves del Camp de Tarragona, amb un grup convidat. Sota el lema "Cap submissió, independència" podrem sentir aquesta nit els grups Estem al Cas, Amnea i Festa'ls, a la Sala Golfus del Port Esportiu de Tarragona. Us hi esperem a tots!
No escriuré gaire avui, us deixo amb un video del final del Ball de Gralles on vaig tocar amb Canya d'Or a la Festa Major de Vilafranca d'enguany. Després de tocar tots els grups, la gent que queda per allà (podeu veure que MOLTA!) comença a fer festa amb el so de gralles i timbals, i cançons conegudes, aquí, l'Escurçó Negre. I és que hem de recuperar la festa tradicional, els balls de gralles poden ser tant festius i més que qualsevol concert, només hi ha d'haver bons grallers, bons timbalers, i molta gent amb ganes de gresca i bona música! Per sentir peces de Canya d'Or clica'm eixerit.
La manifestació d'ahir va ser certament un gran èxit, no només per la gentada que hi va anar, sinó pel sentiment que teníem tots plegats. Fora excuses i subterfugis, allà hi havia moltes reclamacions, però només una de fons, SOBIRANISME. L'independentisme creix, i el millor és que és ja una cosa indeturable. Espanya ha optat per renunciar a l'estat plurinacional, i això que a curt termini ens podia perjudicar en la nostra reclamació nacional, a la llarga només ens porta a una única solució. Ja no hi ha excuses, hi anem o no hi anem, ningú es pot quedar pel mig. Un dia memorable!
Avui he arribat a casa i tot just engego el televisor, veig a la senyora Magdalena Álvarez al Congreso de los diputados, rient, tornant a dir que ella és molt malaguenya, i vantant-se de que la treuen ni amb aigua calenta. El que potser hauria de dir és quant li ha costat al govern espanyol la seva permanència al càrrec, mantenir el tipo, l'orgull aquest espanyol tant caspós. Així per començar, la mala gestió del TAV ja ens ha costat mesos de retard, un augment brutal del cost de l'obra, la contractació de dues empreses més no previstes, i els milions d'euros que hem perdut a Catalunya per la seva ineficàcia. I així com per acabar, 9 milions d'euros negociats pel BNG, i 12 per als bascos del PNV. Potser que això també ho expliquessin al País, la Vanguardia, el Periodico, o algun d'aquests diaris que últimament tant li riuen les gràcies. Després ve la senyora i ens diu que per fer una obra se'n han de patir les conseqüències durant un temps, això comparat amb el que ha passat al principat amb el TAV, és com si per canviar una roda del cotxe l'enviessim al taller per sinistre total.
Aquest Dissabte, MANIFESTACIÓ a Barcelona, que no ens prenguin més el pèl!!
Fa més d'un any i mig, milers de persones sortíem al carrer darrere d'una pancarta on reclamàvem el Dret de Decidir, el sentiment després d'haver pogut formar part d'aquella fita històrica, és que realment la societat catalana responia a l'embat que se'ns proposava des de l'estat espanyol. Malauradament la hipocresia d'alguns polítics ens portava després a aprovar en referèndum un estatut retallat, del qual molts ja es començaven a queixar abans de ni tant sols haver-lo començat a aplicar. Ahir, en una gran demostració de protagonisme personal, el senyor Mas ens proposava un altre cop reclamar el Dret de Decidir. I jo em pregunto, quina credibilitat té en Mas, després d'haver estat el líder de la gran renúncia a l'estatut aprovat al parlament de Catalunya. Líder d'un partit que es mostra clarament no independentista, jugant amb una ambigüitat que pot donar a entendre el que més convingui en cada cas. La impressió que dona és que CiU només vol el Dret de Decidir per obtenir 4 competències més de l'Estat, i l'únic que aconseguirà és cremar un altre cartutx en el camí cap a la independència, com ja va fer quan va pactar l'Estatut de mínims directament amb en Zapatero.
Per demostrar que realment la societat catalana continua activa, ens hem d'emplaçar tots a trobar-nos el dia 1 de Desembre sota el lema "Som una nació i diem prou! Tenim el dret a decidir sobre les nostres infraestructures".
Ahir, en un dia intens per Barcelona, em vaig anar a trobar amb en Jordi Molinera, qui em va portar a una conferència organitzada per la PUC (Plataforma Universitària pel Català) d'en Josep Cruanyes, sobre el retorn dels papers de Salamanca. La conclusió, després d'escoltar les mil i una peripècies que han passat i que encara han de passar tots els que estan implicats a la Comissió de la Dignitat, és que qüestió principal és d'actitud. Una actitud que avui comentava a classe na Raquel Gallego, professora de l'Autònoma, en una reunió a Madrid amb la vicepresidenta del govern, i representants de professors i alts càrrecs del govern. En el moment en que va sortir el tema de la lògica coordinació entre els diferents organismes del sector en qüestió, els alts càrrecs de l'estat van argumentar que una coordinació horitzontal donaria lloc a que la gent tingués interessos propis. Sense entendre que precisament per coordinar, i gestionar eficientment s'han de tenir en compte els interessos de totes les parts i no només de qui té el poder. Valgui com a exemple el fet que costa molts més recursos mantenir una dictadura on només preval l'opinió del que mana, que no pas una democràcia que més o menys funciona sola unint els interessos més divergents. A països com Alemanya, o Suècia, les regions no gaudeixen de tanta autonomia política com les Autonomies de l'estat espanyol, però funcionen molt millor, gràcies a una actitud molt més oberta, flexible i moderna dels estats centrals, que si bé no atorguen tantes competències, són capaços d'atorgar una capacitat de gestió realment important als diferents territoris. Altre cop és una qüestió d'actituds.
I és que l'actitud de l'Estat espanyol envers els Països Catalans està clarament marcada per una dominació colonial, al seu subconscient no som espanyols, i al nostre tampoc. Una actitud fàcil de percebre per cada cop més gent al nostre país, que no fa més que ajudar-nos a avançar cap a la independència.
