Plou

Doncs si, ha arribat el mal temps (o bon temps depèn de per a qui o per a què), fa un parell de dies que no para de ploure i sembla que aquest any si... el Barça guanyarà la Champions i per fí tindrem un hivern fred de debò. Les pluges venen quan han de venir, i la neu no faltarà a la seva cita anual amb les muntanyes. Si fins i tot diuen que han començat a caure flocs de neu a Prades!! a veure si s'anima la cosa i tornem a veure la muntanya constantinenca de les Forques, la nostra muntanya, nevada de dalt a baix.

A veure si el fred calma els ànims a Constantí, després de l'últim Plè-espectacle, on l'aclade i els seus irreductibles seguidors de llista (amb famílies incolses) es van dedicar a perseguir al nou regidor sense cartera a cops de pito, crits, pancartes i esbroncada general. Potser en comptes de dedicar-se a insultar als que el critiquen i se'n desmarquen, hauria de començar a buscar els motius que han fet que des de mitja legislatura passada el PSOE constantinenc s'hagi quedat sol, amb la única companyia d'un trist regidor del PP a canvi d'un plat de llenties.

la tertúlia dels joves

Dimecres passat vaig poder compartir tertúlia política a Onda Cero Tarragona amb l'Oriol Vàzquez de les JNC i l'Alejandro Caballero de les JSC. Fora de les picabaralles dels nostres partits a les altes esferes, la tertúlia va tenir un to molt agradable, i el bon ambient es va acabar rubricant a un cafè de la rambla una bona estona després. Vam poder xerrar dels temes d'actualitat política del moment, com ara les negociacions per a l'aprovació dels pressupostos generals, o el cas de l'anul·lació del jufici de Lluís Companys entre d'altres, sense sectarismes i des d'una perspectiva jove que permet analitzar les coses sense els miraments i la prudència de qui ja porta molt de temps en el món de la política.
Una gran iniciativa que, com explica l'Oriol Vàzquez al seu bloc, esperem que es repeteixi aviat. I és que si alguna cosa vam poder comprovar, és que per sobre de les diferències polítiques que poguem tenir, el fet de ser joves i catalans ens dona una perspectiva molt més pròxima de les coses del que pugui semblar.

Recordant Companys

Avui fa 68 Lluís Companys, president de la Generalitat republicana, era afusellat al Castell de Montjuïc. Ha estat l'únic president d'una nació democràtica assassinat pel feixisme, amb un judici sumaríssim ple d'irregularitats. La seva mort significava molt més que una més de les milers d'execucions que es van produir fruit de la Guerra Civil espanyola, la seva mort atempta contra tot un poble sobirà que va escollir els seus representants democràticament. L'últim que va cridar va ser per Catalunya!
Per això 68 anys després, Esquerra i les JERC demanen que sigui el propi parlament de Catalunya qui demani la anul·lació del procés judicial que va dur al seu afusellament, contràriament al que proposa el conseller Joan Saura, amb el suport de la resta de partits, de seguir la via normal com s'indica a la també polèmica i insuficient llei de la memòria històrica. Fa 3 anys la ministra De la Vega prometia l'anul·lació del judici a Companys, però de la mateixa manera que la majoria dels papers de Salamanca segueixen fora del principat en furgonetes o al mateix arxiu, aquestes paraules també se les ha endut el vent.

Només ens queda doncs seguir esperant que des de les espanyes algú tingui la valentia de destapar la caixa de trons i enterrar tots els fantasmes que encara volten pel país veí.

A la Fira de Bandolers d'Alcover

Ahir com cada any i ja en van 23 ens vam aplegar bona part de la família materna per celebrar la Fira d'Alcover, i de pas, el sant de ma mare, que dona nom a l'ermita del Remei.
Durant la segona i tercera setmanes d'octubre s'enllaça la celebració de la Fira, amb la Festa Major de Santa Úrsula, més de 10 dies d'actes que fan omplir els carrers de gent, tant dels que hi viuen tot l'any, com dels que hi anem de tant en tant.

A més, des de fa ja alguns anys la Fira d'Alcover ha fugit de les típiques i caduques fires multisectorials que es repeteixen cada any a molts pobles de les nostres comarques, per trobar un nou punt d'interès, i de pas, un molt bon fil conductor en la Fira de Bandolers. Així, la gent pot passejar tranquil·lament pel casc antic del poble i tot de sobte trobar-se enmig de les disputes entre els Morell i els Voltor, dues antigues famílies alcoverenques de bandolers que han estat recuperades per teixir al seu voltant tot d'actes, espectacles, la mostra d'entitats, etc.

Tots els balcons engalanats de senyeres i escuts alats, els carrers plens de gent vivint la festa, i Alcover, als peus de les muntanyes de Prades revivint el seu passat medieval, em fan notar que a Constantí, el meu altre poble, encara queda molta feina per fer.

Al concurs, de lila!!

La majoria de les porres que circulaven divendres passat pel local de la colla apuntaven a un 5è lloc més que probable, i no va ser d'altra manera. Fidels a l'estil sobri d'aquesta temporada comandada pel magnífic Jordi Crespo vam respondre al que s'esperava de nosaltres. Però tornem una mica enrere!

Tot va ser entrar i sentir com ressonava tot plegat per veure que la remodelació de la Plaça de Braus de Tarragona anava pel bon camí. La nova coberta incrementa la sensació de gran esdeveniment, tot ressona i les celebracions de les colles t'arriben fins al moll de l'os amb un rebombori realment espectacular. Entrem amb el toc d'entrada a la plaça, però abans hem tocat altres grans hits de la colla, i entre ells el Vidalet, doble homenatge, al casteller i també al compositor. En Francesc arriba ben acompanyat i amb la gralla a l'esquena, ja tenim la primera gran notícia positiva del dia, això comença bé.

Amb el temps just entre peça i peça i la colla de les grans ocasions al darrere, ens disposem a creuar la porta d'entrada a la plaça, i just entrar veiem la nostra afició de peu i aplaudint-nos, dues grans pantalles amplifiquen la imatge i la coberta amplifica la resta.

Primera ronda, 2 de 8 amb folre, mogudet al nostre estil, però descarregat. Aquí s'acaba el duel tarragoní. Els matalassers només carreguen el 2 de 8. Al sortir veuria la seva capo de gralles i gran castellera revelació de l'any passat, l'amic de sempre Pomerol, i d'altres que ens feliciten, però realment la seva temporada segueix sent extraordinària i de ben segur que l'any vinent el duel tarragoní es tornarà a disputar a grans alçades de 9.

En segona ronda sento que els borinots volen provar el 3 de 9 amb folre i penso en un parell de grisos que conec, m'alegro moltíssim quan veig que el carreguen, però ja ens podem espavilar a fer-lo també nosaltres perque sinó m'esperen uns dies durs...
I arriba el nostre moment, aquest cop hi era! al mig de la pinya, apretant, i sentint el so de les gralles, carregat i a patir. El so de la plaça ens diu que està sent un castell treballat, però la cridòria de la nostra grada és inconfusible, el descarreguem i tots a cridar. Quina sensació! 5è lloc assegurat, però atenció perque anem 3ers, les pantalles de la plaça així ho asseguren i ens donen la quarta alegria del dia.

Tercera ronda, el 5 de 8. Si abans de començar, em feien dir quin castell descarregàvem amb més seguretat, hagués dit el 5, per assajos i sobretot pel que vam veure el 14 de setembre a la plaça de la Font. Doncs m'hagués equivocat de mig a mig, amb dosos baix, i després de fer el més difícil, els nervis ens van traïr per segon intent consecutiu. 5 de 8 carregat, i d'un castell a l'altre, renunciàvem al 4 de 9 amb folre. Una decisió valenta, al contrari del que pugui semblar, la tercera posició era molt llaminera, i el castell estava "en cartera" (en carpeta hauríem de dir), però el risc de només carregar-lo era alt, calia assegurar l'actuació del Vendrell (3 de 9 amb folre i 5 de 8), i sobretot acabar la temporada en les millors condicions per començar-ne una de nova que promet ser històrica.

Finalment toc de vermout conjunt, i ens acomiadem, seguim sent una colla gran, però el que només els més perspicaços, els més observadors i crítics, els més sibarites castellers saben apreciar, és que una de les coses que ens fa ser més bona colla que la resta, són ells. Som els millors ;)

Campiones del Món

Recolzar les seleccions catalanes i el seu reconeixement internacional m'ha portat durant tota aquesta setmana a seguir amb un interès creixent un esport al qual no havia fet mai massa cas, fins a tal punt d'anar gairebé cada dia fins al Pavelló Olímpic de Reus per animar una selecció catalana de futbol sala que des del primer moment em va captivar.
Gràcies a l'existència de la Federació Internacional de Futbol Sala, (federació independent de la FIFA) la federació catalana ha trobat un nou forat per on treure el cap, i poder disputar parits internacionals tal com hauríem de poder fer si el nostre país es trobés en una situació de reconeixement internacional normal.

Catalunya va donar la sorpresa derrotant seleccions a priori favorites com ara Rússia o Austràlia que, per exemple, havia fet una preparació de 4 mesos per al Mundial, amb gira sud-americana inclosa. Un grup de grans jugadores ens va impressionar des del primer moment amb un joc ràpid i efectiu, que va arribar al seu màxim exponent derrotant per 4-0 a Galícia en la final més inesperada.

Ens hem de felicitar per l'èxit de les nostres seleccions a nivell internacional, però també a nivell de casa nostra ja que si bonic va ser el moment de recollir la copa i sentir els Segadors senyeres en mà, encara ho va ser més veure el nivell d'identificació amb la selecció i amb el país de tota l'afició catalana vingués de Reus, de l'Hospitalet, o de Colòmbia.