Arriba el fred

Barak Obama serà president

Finalment ha passat, en Barak Obama ha guanyat les eleccions presidencials als Estats Units,i el pròxim 20 de gener serà el primer president de raça negra de la història d'aquest país. Un guió de pel·lícula que va començar amb un discurs fa 4 anys representant una jove promesa demòcrata, i que ha tingut el seu punt culminant aquesta nit, davant dels ulls de tot el món.
Barak Obama ha aconseguit generar il·lusió entre els seus votants, però també entre tota la gent que ahir estava enganxada davant del televisor, escoltant com els comentaristes ens parlaven de moment històric, i veient com els estats s'anaven tornant del gris neutre, als vermells, grocs, i sobretot els blaus que donaven una àmplia victòria als demòcrates americans. El yes, we can ha convençut masses, però també carrega de responsabilitat i de pressió les primeres decisions que prengui el nou president. S'esperen grans canvis que són fàcils de prometre, però molt difícils de complir, i des del més gran al més petit, des del més pobre al líder més poderós, tothom està a l'expectativa. Una gran càrrega, i un regal per a qui té ganes d'assumir-la, ànims Barak!

Constantí i l'imperi del ciment

Ja es preveia que dissabte passat, dia de Tots Sants, seria un dia més aviat trist. Anar als cementiris dels pobles on hi tens les arrels, quan fa poc que se't han mort l'àvia i la padrina, sempre et fa sortir una mica capcot. La vida passa i no s'hi pot fer res, viure-la tant a gust com puguis i intentar deixar una empremta positiva en la societat, i en la teva gent.
Però va ser tot anant cap al cementiri que l'ànima em va caure als peus, una de les poques zones de prats verds (marrons, i grocs, depenent de la temporada) estava parcialment arrasada per una infinita i ampla llengua de terra remoguda i arbres caiguts. És en aquella zona on hi ha l'últim pinar del poble, allà on abans passava a cavall de l'Índi i ho veia plè de bolets, ara només hi queden un grapat de pins. Un bosquet retallat primer per la carretera de la Selva i ara per la nova i flamant via de l'AVE que enllaçarà amb l'Aeroport de Reus (un altre exemple de trinxament del terme a benefici 0). Primer desviaran la carretera que abans era el camí de la Selva, i després hi faran el pont per on passarà la via, per tornar la carretera allà on era abans. Tot plegat s'inundarà de ferro, de ciment, de camions i d'asfalt. Igual com va passar amb les coves de davant de casa des d'on es podia veure amagar-se el sol, i ara són plenes de xalets, com els prats plens de garrofers del darrere, que ara han d'acollir un barri sencer plè d'ofertes d'habitatge a preus desorbitats per a joves sense feina, o com tots els pagesos que cada dia venen els terrenys davant l'imparable avanç dels polígons industrials...
El següent objectiu de les grues retroexcavadores és l'entorn del riu Francolí, per si tot el que s'hi ha vertit encara no ha matat la biodiversitat que l'envolta, ara hi estan fent ja l'autovia de Montblanc. Hi haurà un dia que per ensenyar als nens el que és un arbre o un riu haurem de sortir de la comarca, sort que sempre ens quedarà internet, deuen pensar. S'acaben els passejos amb bicicleta fins al Pont del Diable, travessar el riu de pedra en pedra o arribar a Tarragona sense passar en cap moment per l'asfalt plè de vehicles.

Les grues avancen per un territori sense sang, sense protesta, hipnotitzat pel dia a dia i per la llum de les dues ciutats que el van fent cada dia més i més petit, esguinçant l'ànima d'un poble que ja fa temps que va geperut pels pecats dels polítics, però també per una capacitat d'entomar inaudita dels propis constantinencs.



No fem el CIM (l'Arboç)