Tres i no més

Estava dinant tranquilament, quan vaig rebre el primer dels missatges d'Esquerra que ens informava dels resultats (baixíssims) de les enquestes a peu d'urna que ens pronosticaven 2-3 diputats al congrés. Semblava un dels típics missatges per aconseguir que els militants féssim l'últim esforç de mobilització i no baixéssim els braços fins al tancament de les meses. Però amb el pas de les hores la mala notícia s'anava confirmant, fins que un cop al pavelló, mentre contàvem els vots, les cares dels companys i sobretot, les cares d'aquells que estaven apunt d'aconseguir una majoria absoluta que els hagués fet obrir les ampolles de cava abans d'hora, em van començar a permetre diagnosticar una clatellada electoral d'aquelles que feia temps que no patíem.

Els motius canvien per cada persona que et dona la seva opinió de les eleccions, i les conseqüències, a part de ser del tot imprevisibles, han començat ja amb la dimissió del Conseller de Governació, Joan Puigcercós. Fugint de possibles tacticismes o pactes precongressuals, els resultats de les eleccions espanyoles han estat sorprenents fins i tot per al més pessimista.

A la demarcació de Tarragona els resultats han seguit la dinàmica dels del conjunt del principat, concretament hem perdut un 57% dels vots, que passen del 76330 el 2004, a 32782 vots l'any 2008. Podem dir doncs, que han estat una bona patacada, una baixada que no ens esperàvem, i que no sortia en cap de les previsions, i aquestes són les que et deixen més perplex i et provoquen més sentiments de tota mena.

Primer de tot, veiem que la campanya s'ha desenvolupat bàsicament a través dels mitjans de comunicació, sobretot d'una televisió on s'ha potenciat més que mai una bipolarització que ens ha fet molt de mal.
Però no ens podem excusar en factors externs. Hem de mirar els errors en la campanya, i també els errors en la línia estratègica.

A nivell de la nostra demarcació, hem de felicitar en Lluís Aragonès, a qui véiem anar amunt i avall recorrent el territori, i que ha defensat els arguments d'Esquerra per tot d'escenaris, platons i calçotades, fent una gran feina.

Cal dir que la campanya ha estat molt positiva, incidint més que mai en la política de proximitat, amb molta presència a tot tipus d'actes socials, amb un bon suport per part del partit, tant JERC com Equerra, amb actes potents de campanya al territori, i amb una bona mobilització de la majoria dels militants en tots els actes. Tot i això, la dinàmica a nivell nacional ens ha arrossegat, i sumat al creixement històric que està tenint el PSC a la demarcació, que els posa en una espiral molt positiva semblant a la que vam tenir nosaltres fa quatre anys, ha ajudat a fer que els resultats d'Esquerra hagin patit una de les caigudes més fortes del principat.

També ens ha perjudicat la divisió interna que es va produir fruit de l'elecció dels candidats. Dos mesos abans de les eleccions teníem a la militància de la demarcació decidint-se per un o altre candidat, en Lluís Aragonès, o bé en Jaume Renyer. Si bé és cert que el pes d'aquest fet és molt relatiu, és innegable que, igual com va passar a les eleccions municipals, allà on es respira aire de divisió els resultats no acostumen a ser bons, i les campanyes no són rodones. De cara a noves campanyes d'eleccions és molt important ser conscients d'aquest fet, la unitat o la divisió és una cosa que transpira als votants.

A l'hora de valorar els resultats a nivell nacional, és obvi que la bipolarització que s'ha produit, potenciada pels grans mitjans de comunicació, entre PP i Zapatero ens ha fet molt de mal. No hem estat vistos com la gran alternativa a Rajoy, cosa que si que va passar a les anteriors eleccions, i això ha desplaçat bona part del nostre vot cap als socialistes i el conegut vot útil.

Però no podem mirar cap a una altra banda, hem tingut 4 anys un grup parlamentari propi que ens donava veu directa als mitjans de comunicació, a part d'una bona quantitat de recursos econòmics i logístics, que no hem sabut aprofitar prou. Hem de fer doncs autocrítica, tant a nivell de campanya, com a nivell de la línia estratègica que Esquerra ha de seguir i que les JERC hem de recolzar en els pròxims anys. L'independentisme és més nombrós que mai, venim de dues manifestacions històriques per al sobiranisme, i com a partit la dinàmica de fa quatre anys ens portava a un creixement potencial molt substancial. Veient que les condicions hi són, cal veure doncs per que no les hem sabut aprofitar.

Resulta evident afirmar que no s'ha pres el millor dels camins des del moment en que es va produir l'eclosió d'Esquerra a les anteriors eleccions al Congreso. El pacte de govern amb el president Montilla al Principat, estava justificat pel que fa al manteniment d'un projecte i fins i tot per valorar en termes objectius l'assoliment d'una majoria social favorable a la independència, però o no s'ha sabut vendre a la població, o no es van valorar adequadament les conseqüències polítiques que tindria en els nostres votants, i per tant, sobre aquesta majora social que pretenem aconseguir. Això s'ha reflectit en una desmobilització del nostre votant de sempre, que s'ha quedat a casa decebut o desanimat molt més que no pas votant altres opcions.

A partir d'aquí, hem de tenir el cap molt fred, analitzar molt bé la situació i no prendre decisions precipitades, segurament cal un canvi però hem de saber veure a quin nivell. I el més important és aconseguir que el nostre partit torni a ser realment l'alternativa, torni a portar l'avantguarda de l'independentisme i del socialisme, i sobretot torni a generar la il·lusió entre el jovent i els votants de sempre.